Page 4 - Història de la Filosofia. Unitat 1

1 Introducció: la divisió de la història en edats
A diferència de la Terra, en què podem asse- nyalar límits i fronteres en funció dels accidents geogràfics i delimitar continents i regions, el temps no se’ns presenta amb una fesomia amb què podem atendre les articulacions i les diferents parts del seu cos. Els accidents amb què acordem “dibuixar” una frontera temporal només poden ser esdeveniments històrics. De manera que distingir diferents èpoques històri- ques equival a haver donat ja una interpreta- ció determinada de la història. No són, potser, "massa" occidentals?
1 Se sol considerar l’any 1492 com una fronte- ra temporal entre els temps antics i els temps moderns.
• Vol dir això que, per exemple, Ferran d’Aragó era un home antic el 1491 i, de sobte, es va fer modern en un moment donat del 1492?
2 Aixídoncs,quinvalorcreusquetenenlesdates amb què assenyalem les fronteres entre èpo- ques?
1.1 Les edats històriques
La convenció històrica divideix la història europea de la humanitat en cinc grans períodes: l’antiguitat, l’edat mitjana, el renaixement, la modernitat i l’edat contemporània. Aquestes divisions són útils (i en cert sentit necessàries) per a endreçar els esdeveniments del passat, però no són pas òbvies.
1.2 El caràcter convencional de les fronteres entre les edats
Ja que el temps és un continu, n’hem de delimitar les parts pre- nent de referència esdeveniments significatius per al conjunt de persones que comparteixen una mateixa història. Les fronteres entre les diferents edats són, per tant, convencionals.
1.3 Les fronteres entre les edats
Que aquestes fronteres són convencionals significa que responen
a un consens més o menys arbitrari entre els estudiosos del passat:
La frontera entre l’edat antiga i l’edat mitjana se situa en el 476 dC, any de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. La desfeta de les estructures d’estat de l’imperi Romà fa que l’Església cristiana passi a tenir un paper protagonista.
La frontera entre l’edat mitjana i els temps moderns és més discuti- da. Hi ha qui l’estableix en el 1453, any de la caiguda de Bizanci (l’Imperi Romà d’Orient); uns altres la situen en el 1492, any del descobriment del Nou Món, i uns tercers, en el 1517, any de la Reforma protestant. Sigui quina sigui la data simbòlica, vol asse- nyalar la manifestació d’uns canvis profunds.
El caràcter discutit d’aquesta frontera ha fet útil postular l’existèn- cia d’un període de transició entre l’edat mitjana i la moderna: el Renaixement (segles xv i xvi) sense dates precises d’inici i de final (diferents en els diversos països).
Finalment, la Revolució Francesa, el 1789, marca la frontera entre l’època moderna i la contemporània.
La separació entre un món pagà i un món cristià sembla proporci- onar el criteri per distingir les dues primeres èpoques (per bé que, ben mirat, el cristianisme neix en el si de l’imperi Romà i no és pas exclusiu de la història europea).
Pel que fa a la segona frontera, el seu caràcter controvertit indica que la tria d’una data respon forçosament a una interpretació deter- minada de la història que es vol explicar. Sens dubte, podem esta- blir relacions entre el final definitiu de l’imperi Romà (la caiguda de Constantinoble), l’obertura de mercats transoceànics i el trencament de la cristiandat, però triar-ne un o altre com el fet crucial més relle- vant suposa ja una determinada interpretació de la història.
8