Page 5 - Història de la Filosofia. Unitat 1

2 La divisió de la història del pensament en edats
1
2.1 Les diverses etapes de la història del pensament
Els historiadors del pensament matisen una de les fronteres ante- riors i en canvien de lloc una altra.
Si bé situen el naixement de la filosofia cristiana en la frontera entre l’edat antiga i la medieval, fan notar que en bona part dels segles que són ja “medievals”, en realitat hi coexisteixen la filoso- fia cristiana i una sèrie de filosofies pròpies de l’hel·lenisme que sobreviuen encara, almenys fins a la caiguda de Constantinoble al segle xv, a més de la filosofia jueva i la filosofia islàmica, resultat de la recepció de la filosofia grega en aquelles cultures.
Consideren que el segle xix és la continuació i l’acompliment de la filosofia moderna iniciada al segle xvii i situen el tall entre la filosofia moderna i la contemporània a principis del segle xx, con- cretament amb la Primera Guerra Mundial.
Encara que es tracta d’una simplificació excessiva, a grans trets establim els períodes que s’expliquen tot seguit.
2.2 Època antiga
Els primers filòsofs grecs (segles vii-v aC) són filòsofs de la “natu- ralesa”. Se centren en la qüestió: quin és el principi rector (arkhé) de la naturalesa (phýsis)?
Sòcrates (470-399 aC) és, en paraules de Ciceró, el primer de fer baixar la filosofia del cel a la ciutat. El seu objecte d’estudi ja no és tant la naturalesa en general, sinó l’ésser humà. Les preocupacions principals són, així doncs, l’ètica i la política, en diàleg crític amb els sofistes, que eren professionals de l’educació.
Plató (428-348 aC) i Aristòtil (384-322 aC) suposen la síntesi dels dos moments anteriors. En ells apareixen ja totes les temàtiques filosòfiques.
En l’època hel·lenística, amb la submissió de les póleis gregues a diferents imperis, la sensació de desemparament fa que les escoles filosòfiques de l’època (neoplatònics, cínics, epicuris i estoics) centrin el seu treball teòric en les preguntes pel lloc de l’ésser humà en el cosmos i per la felicitat.
2.3 Època medieval
La caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) porta l’Església a haver de desenvolupar un pensament propi sobre les qüestions temporals: neix la filosofia cristiana. La filosofia se centra ara en el problema de Déu, el problema dels universals i el problema de la rela- ció entre la fe i la raó. Agustí d’Hipona (354-430), Tomàs d’Aquino (1225-1274) i Guillem d’Occam (1287-1347) són els pensadors més destacats d’aquesta època.
On és la frontera entre l’edat moderna i la con- temporània: en la Revolució Francesa (1789), com volen els historiadors, o en la Primera Guer- ra Mundial (1914), com volem els historiadors de la filosofia? Aquest desacord suscita per si sol una reflexió filosòfica, que té com a primera qüestió aclarir què cal entendre per “modern” i què cal entendre per “contemporani”. Però fins i tot si aclaríssim això, la pregunta continuaria sent vàlida. En efecte, suposem, per exemple, que considerem que el que defineix la moderni- tat és el projecte il·lustrat. En aquest cas, què cal dir del projecte il·lustrat: es realitza plenament amb la Revolució Francesa, de manera que el que ve després ja és una altra època, o fa camí fins al seu fracàs definitiu en la Primera Guerra Mundial, amb què els europeus haurien desper- tat definitivament del seu somni il·lustrat? Amb l’exemple n’hi ha prou per comprendre que es- tablir les fronteres entre etapes històriques no és pas un moment neutre en el seu estudi, sinó un producte de la reflexió històrica mateixa.
9
3 El ferrocarril, és modern o contemporani? I internet? I les ideologies totalitàries? I la músi- ca dodecafònica?... Té sentit la pregunta? I si en té, quin?