Page 7 - Història de la Filosofia. Unitat 1

3 Inicis de la filosofia
1
3.1 Reconstruir els orígens
La paraula filosofia és grega, i va ser encunyada entre els segles vii i v aC. Sembla que filòsof és un terme encara més antic que filoso- fia. Segons Ciceró (106-43 aC), és Pitàgores (569-475 aC) qui l’usa per primera vegada. Malauradament, no conservem completa ni una sola obra de Pitàgores ni d'altres autors anteriors a Plató (427- 347 aC), si de cas només fragments. Tot el que sabem dels primers filòsofs, ho sabem per via indirecta: per les citacions o resums que en fan autors posteriors, sovint molt posteriors —com Ciceró o Diògenes Laerci. Quan parlem dels orígens, el relat que en fem ha de ser pres, per aquest motiu, com una mera reconstrucció.
En efecte, de la gestació del que s’anomena “filosofia”, en tenim només fragments o testimonis, a partir dels quals només és possi- ble provar de reconstruir una manera d’interrogar la realitat que, als ulls dels mateixos grecs, apareix aleshores com una novetat. El mateix Plató considera Tales de Milet (640-550 aC) el primer filò- sof i assenyala, d’aquesta manera, la segona meitat del segle vii aC com el moment inaugural de la filosofia.
3.2 Els primers filòsofs: els physikoi
Els que guarden la memòria dels primers filòsofs ho fan pensant que s’ocupen de la phýsis, terme que convencionalment traduïm per “naturalesa”. Aristòtil (384 aC-322 aC) els anomena physikoi, “els que s’ocupen de la naturalesa”. De vegades se’ls ha anome- nat “filòsofs presocràtics”, pel fet que Sòcrates (470 aC-399 aC) inaugura una manera d’interrogar la realitat que trenca amb la perspectiva d’aquests primers pensadors. L’expressió és, tanma- teix, inadequada, per dos motius: perquè alguns dels filòsofs de la naturalesa són, de fet, contemporanis de Sòcrates i perquè anome- nar-los així és considerar-los com a mers “precedents”.
La paraula que traduïm per “naturalesa” és phýsis, substantiu for- mat a partir del verb phyo, que significa “néixer, créixer, sorgir”. Cal, doncs, prendre distància respecte de la visió de la natura- lesa que tenim en l’actualitat i que deriva sobretot de la física matemàtica moderna. En grec, naturalesa és l’àmbit de les coses que neixen, que creixen, que sorgeixen: un àmbit viu, dotat d’un dinamisme propi, que, per tant, no té res a veure amb un espai buit en què partícules materials interactuen segons forces cegues i mecàniques.
La naturalesa, allò que experimentem en el nostre contacte habi- tual amb les coses, és, per als grecs antics, l’àmbit de les coses que neixen, creixen, es desenvolupen i desapareixen: els rius, els arbres i els animals, però també els individus, les famílies i les ciutats. Inclou, així doncs, no només el que avui anomenem “naturalesa”, sinó també el que anomenem “història”.
Dels orígens en tenim fragments, però no pas l’edifici. Cal una tasca arqueològica important per arribar a imaginar com devia ser aquest edifici. Quan es tracta no pas de temples, sinó del pensament dels primers filòsofs, les pedres de les quals partim són únicament els fragments de textos d’autors molt antics citats per autors força posteriors a ells. A partir d’uns quants fragments i del que sabem de la geo- grafia i de la forma de vida de l’època, hem d’imaginar en quines condicions va poder néi- xer l’empresa teòrica que és la filosofia. Pensar els orígens de la història de la filosofia és, per això mateix, una manera de preguntar pels fo- naments de l’empresa filosòfica mateixa.
11
5 Triaunanovel·laqualsevoliobre-la,al’atzar,per una pàgina. Tria’n un parell de paràgrafs.
• Podries endevinar el sentit de l’obra sencera si només en poguessis llegir aquests fragments?
6 Ara, imagina’t que coneguessis els fragments perquè algú altre en fa un comentari.
a En tindries més informació, d’aquesta manera?
b La informació que en tindries respondria a les intencions de l’autor original i a les del comentador?