Page 11 - Història de la Filosofia. Unitat 1

4 Quan la filosofia baixa del cel a la ciutat
1
4.1 Els grecs
En temps de Plató, Grècia no era una entitat política unificada, sinó una pluralitat de ciutats estat disseminades per les costes ori- entals de la Mediterrània. Allò que unia aquestes ciutats estat, les póleis, era la llengua i una tradició literària i religiosa comuna, que tenia Homer com a referent principal.
Les guerres mèdiques (490-479 aC) van constituir el moment en què els grecs van prendre especial consciència de la seva unitat en la diferència. Davant l’atac dels perses, les póleis es van aliar per contestar l’invasor. Contra tot pronòstic, l’aliança va aconseguir vèncer els exèrcits de tot un imperi: si la defensa coordinada con- tra l’enemic comú reforçava la seva identitat com a grecs, la victò- ria feia, a més, que adquirissin consciència de la seva superioritat, de la superioritat de la forma de vida que els era pròpia.
4.2 Les polis al segle v aC
La forma de vida pròpia del grecs antics era la polis. Des del punt de vista grec, la vida d’un persa —o d’un egipci— no era pas enve- jable, ja que habitava un imperi immens regit per un rei despòtic. Un home així era un súbdit i no pas un ciutadà: el que digués o fes no significava res per a la vida de la comunitat. Era, doncs, com un peix molt petit en un oceà. La polis, en canvi, era un llac molt petit, on qualsevol ciutadà amb habilitat en les qüestions de la guerra i la pau podia arribar a ser un peix gros.
En efecte, en una polis com Atenes els ciutadans lliures —ho eren només els caps de certes famílies— vivien en règim d’isonomia, d’igualtat davant la llei, i tenien dret a participar en igualtat de condicions en l’assemblea (isegoria). Les dimensions de l’estat permetien, d’aquesta manera, que qualsevol ciutadà que demos- trés saviesa i persuasió en les seves intervencions pogués tenir un poder real en les decisions de la comunitat política.
4.3 L’auge i la caiguda d’Atenes
Aquesta experiència de la llibertat, comuna a totes les ciutats gregues a la seva manera, va trobar un moment de màxima expressió amb la democràcia de l’Atenes de Pèricles (495-429 aC), que va governar entre el 445 i el 429 aC. Tanmateix, la derrota d'Atenes en la guerra del Peloponès (431-404 aC) va suposar una caiguda fulminant.
En molt poc temps, els atenesos van passar de veure confirmada la superioritat de la seva forma de vida a patir el trauma de la seva decadència. L’auge i la caiguda van tenir lloc en uns cinquanta anys. Cal entendre, així doncs, que els atenesos de l’època de Plató van conèixer de forma especialment intensa l’experiència viscuda de la decadència temporal, en un context que, al mateix temps, els feia conscients de la seva pròpia responsabilitat.
Les cariàtides al temple d’Erectèon, a l’acròpolis d’Atenes, dedicat a la deessa Atena, protectora de la ciutat
La llegenda diu que la ciutat de Caryes, prop d’Esparta, es va aliar amb els perses arran de la desfeta de les Termòpiles, i que, per aquest motiu, quan els perses van ser derrotats, els espartans van arrasar la ciutat i van empreso- nar les dones: les cariàtides. Va ser l’escultor Praxíteles el primer a usar aquestes figures fe- menines com a columnes. Ens evoquen, doncs, un episodi llegendari de les guerres mèdiques, tan decisives en la formació de l’autoconscièn- cia dels grecs antics.
15
10Etimològicament, la paraula isegoria deriva dels termes grecs isos, que significa “igual”, i àgora, que significa "lloc de negociació o mer- cat". La isegoria és la condició d’igualtat en la competència.
• Per què creus que la igualtat entre ciutadans lliures es defineix com a igualtat de condici- ons en la lluita? Què ens diu això de la rea- litat política?