Page 13 - Història de la Filosofia. Unitat 1

4 Quan la filosofia baixa del cel a la ciutat
1
4.6 El relativisme i l’escepticisme. Els sofistes
Els sofistes eren docents professionals: oferien els seus serveis a canvi de diners i reconeixement. Alguns, com Gòrgies o Protàgo- res, cobraven sumes astronòmiques, només a l’abast de les famí- lies més riques. Oferien els mateixos serveis a tots els seus clients, tant si eren del partit demòcrata com si eren del partit aristòcrata: ensenyaven, doncs, a persuadir la gent de qualsevol cosa, indepen- dentment de quina fos la seva posició política.
Naturalment, la cosa semblaria immoral si penséssim que hi ha una sola posició encertada: l’habilitat venuda consistiria a fer pas- sar el fals per vertader i l’injust per just. Però no és el que volien els sofistes, ja que sostenien que no hi ha tals coses: ni la veritat ni la justícia.
Escèptics amb relació al coneixement (“no hi ha veritat objecti- va”) i relativistes amb relació a la moral (“per a cadascú és bo el que li sembla bo a ell”), afirmaven que cap opinió no és més verta- dera que cap altra i oferien el domini de la paraula com a possibi- litat d’arribar a acords.
Dues circumstàncies van afavorir aquesta posició:
En la seva expansió, Atenes va fundar colònies i es van redactar constitucions noves: es feia palès —contra la tradició— que les lleis no tenen un origen diví, sinó que són producte de l’acord i la convenció.
La pluralitat de doctrines que havia donat la filosofia de la natura- lesa, entre els segles vii i v aC, semblava demostrar que l’empresa filosòfica de descobrir la veritat forçosament havia de fracas- sar, perquè el resultat era més aviat una llista inacabable de tesis incompatibles entre si.
4.7 El pas del cel a la ciutat
Si no hi ha veritat, la paraula pot ser encara un instrument benèfic, com a productora d’acords: això és el que van vendre els sofis- tes. Tanmateix, l’experiència política de l’Atenes del segle v aC, escindida entre una tradició que ja no funcionava i una novetat que prometia més del que acabava donant, era l’experiència de la decadència i la guerra civil.
Entre els tradicionalistes i els innovadors —contra els uns i els altres—, Sòcrates es va proposar fer un diagnòstic de la situació, a fi de posar remei als mals que trasbalsaven la vida ciutadana. La novetat va consistir a dirigir l’esforç racional, no ja cap a l’aclari- ment de la phýsis en el seu conjunt, sinó cap al servei de l’examen de la vida humana. Allò que Sòcrates va examinar és: en què consis- teix una vida digna de ser viscuda?
La filosofia de Plató serà, al mateix temps, una continuació i una correcció de l’empresa socràtica.
12 Suposem per un moment que tu i jo (1) som relativistes i (2) discrepem sobre un fet de vida o mort.
• Com ens posarem d’acord si d’entrada cadas- cun de nosaltres dona per evident que, tot i que tenim opinions contradictòries entre si, tots dos tenim raó?
• Admetre com a vàlides totes les opinions por- ta a la concòrdia (com volen els sofistes) o a una discòrdia que només admet la resolució forçada?
El nen de la fotografia està rentant els plats o fa alguna mena de ritual relacionat amb deter- minades creences religioses? És un privilegiat perquè té accés a un tipus d’educació conside- rada superior en el seu entorn cultural o és un nen explotat a qui obliguen a treballar quan no té l’edat per fer-ho? És un exemple d’allibera- ment de l’esperit a través de la meditació o és esclau dels seus mestres que l’obliguen fins i tot a tallar-se els cabells al zero? La dificultat per donar resposta a totes aquestes pregun- tes ens empeny a constatar un fet ben senzill: jutjar la imatge ens costa molt si no tenim els referents culturals del nen que hi apareix. Aquest fet no prova, com volen els sofistes, que els costums i les lleis i les normes morals dels diferents països són purament convencionals? No és cert, per exemple, que el que al Tibet sembla un model de vida santa en un altre context apareix com una forma servil de vida? El fet mateix de les diferències culturals no pro- va per si sol, en suma, que no hi ha una moral objectiva, sinó que per a cada cultura és bo allò que a aquesta li sembla bo tot el temps que li continuï semblant bo? Això és, en efecte, el que sostenen el sofistes.
17